Ara em trovareu a:

http://lanimadelcorbcec.blogspot.com

M'hi entenc molt més que no pas amb el LiveJournal. Ens veiem allà ;)

"Màma, només t'estimo a tu!"


Així, sens avis previ, ho va dir la meva filla gran. Mentre dinavem. Mentrestant, el meu Silvano amb una espineta clavada al cor, es retirava de l'habitació en silenci.

Tan és la fe cega dels nostres fills? Se li caurà la vena dels ulls, i veurà que no sóc més que una simple dona, fent el que pot? Ais. A vegades la responsabilitat d'un amor tan incondicional fa feredar, malgrat t'omple d'un orgull fora de mida.

I es que tinc ganes de tornar a començar amb aquest blog. En tinc ganes, i espero poder anar afegint les coses que en l'altre blog, el de "El Ojo del Cuervo" no hi tenen lloc ;)

No sé si hi ha qui em llegeix o no, no ho sé, però per ara li vull donar un enfocament nou. Poder escriure més sobre les coses que em passen, sense haver de fer riure. Tan sols poder expresasr-me.

També he volgut canviar el "look" de la pàgina, malgrat no saber-ne gaire, i malgrat no poder-ho fer tal i com desitjaría. Sóc un desastre, la veritat.

Per començar, poso aquest text de bona voluntat. I sigui qui sigui qui em llegeixi, doncs, bé: BENVINGUT/DA ;) Espero no fer perdre gaire el temps inútilment.

Petons.

Sembla que fa mesos que no em moc per aquí, però a poc a poc vull retornar a la rutina bloguera.

Em falta temps, i en moltes ocasions ganes i ànims per fer les coses. A la més mínima m'ensopeixo com mai. Tot i que no em puc queixar de com "porto" el dia a dia.

Estic en el primer mes i mig de donar el pit al nen. És un plaer, i són els moments més preciosos que puc tenir amb ell, malgrat tot no puc negar que em resulten molt durs en alguns moments. Sobretot els primers dies, en que realment em sentia defallir de mala manera. Però a poc a poc ens anem coneixement i la cosa va a millor.

Per sort sé que és el millor que puc fer pel meu nen, i malgrat hi ha cops que voldria tenir més llibertat de moviment i de son, els avantages de l'alletament matern sobrepasen aquests petits "contratemps".

Bé, intentaré anar fent més comentaris i escriure una mica, malgrat només m'interessi a mi el que hi dic, =P

Petons.

I tot i no ser un dia especialment interessant, em sento contenta, però no alegre...

Contradictori, suposo.

No sé, tinc una petita inquietut que em fa estar una mica cauta (?).

No sé a qué és degut, la veritat, però avui em sento així.

L'embaràs està anant força bé, o com a minim sense incidéncies remarcables. Només molésties, degudes al cansament, l'estrés i malauradament per la posició mantinguda a l'oficina.

A banda d'això... a l'altre dia, li vaig veure ha les manetes, petites i com es movia... quina il·lusió!


Si no fos per l'ecografia, encara no m'ho creuria... Tot és com un somni ara mateix, i les idees em va i em vénen sense sentit.

Ahir dia 20, va caure un avió...

Només uns 19 passatgers han sobreviscut, però alguns estan massa greu per ser optimistes...

Molts d'ells eren nens, nadons...

Families de vacances...

Quanta tristesa...

Quant dolor...

...

Ho escric per recordar,
no perqué les paraules serveixin per a res... ja no...

Estic més que avorrida a l'oficina.

No hi ha més moviment que el dels papers moguts per l'aire condicionat. I el teléfon només es desperta per incordiar i trencar el mig son que m'entra.

I només estem a dimarts!

Sembla mentida com canvien les coses.

Fa un mes, i poc, ploravem desconsoladament, i ara, des de fa una setmana estem fent plans per aquell que ha de venir.

La vida gira, i sense aturador.

Uns marxen i d'altres vénen.

Espero que sigui una nena, doncs, així sabré que ha sigut cosa teva Pare.

Entre boires em vas dir, que haviem de tirar endavant. Una sola frase, i et vas endormiscar.

No li vaig voler donar més importáncia. No volia.

Encara no puc creure que ja no hi ets. Fa només tres dies, et cuidava i feiem broma de tot el que passava.

Et trobo a faltar.

Pero després de dos dies plorant, ja no em cauen llágrimes.

Només et vull tornar a renyar, per no haver fet bondat, per no haver-te quedat al llit, descansant. Com sempre.

I ara em sento, com si aquests dies haguessin sigut setmanes, o mesos. Els tinc com a molt llunyans.

I malgrat ahir em sentia amb forces per tot, avui em sento abatuda, cansada... amb ganes de quedar-me al llit, que em cuidin... que em cuidis.

Et trobo a faltar pare.

I malgrat tot, sé que no hi ets, ja no... et vaig veure morir dilluns.

Estic buscant com riure.

Poder oblidar-me de la realitat.

Bé, això ja ho feia constantment, o més aviat ja ho faig cada día. Però ara mateix ho anhelo i desitjo desesperadament.

No és que estigui trista, ni molt menys. Només que no vull pensar en res que no sigui agradable.

Estic intentant fer una pràctica, per poder fer la prova de validació de la universitat, i no puc, no ho entenc. La meva ment no ho capta, i estic realment esgotada!

Hauré d'anar a examen! I això encara seria pitjor!

No puc concentrar-me. No puc pensar!

Realment estic més qué desanimada, i fora de joc :(

No entenc res! Odio els números! Odio la comptabilitat! No entenc els números, ni les descripcions d'aquests, ni res de res! Pensava que ho podria fer, pero no, no puc!

Ho odio!

Ho odio!

Ho odio!

I avui és un dia per vaguejar. Per no fer res. Però malauradament, tinc molta feina i a sobre a contrarellotge :(

Una pràctica de la que no tinc res fet, i a la feina una paperassa que s'ha d'arxivar abans de que arribi a sostre (ja està a mig camí, però).

No vull fer res! no vull!

Però s'ha de fer, i ja estic farta de ser responsable. O més aviat, de que la gent cregui que ho sóc, i que m'obligui a ser-ho :(

Aquest cap de setmana passat el meu pc portàtil de casa, ha mort de virus, i ha ressucitat. Ahir per ser exactes. Ahir, ja vaig reinstal·lat tot el que necessitava, o gairebé. Només em manca posar-hi l'office i l'excel (si, ja sé que més o menys són el mateix).

Ara per fi, després d'un cap de setmana online frustrat, per fi estic en linea, i connectada al món!

No saps, fins a quin punt hi depents d'aquesta tecnologia, fins que no ho has trobat a faltar.

És superior a mi. No em senten gens bé les migdiades.

Diuen que un son després de dinar, fa que sigui reparador. Agradable. Però a mi, només em porten més mal humor, i ganes de trencar coses.

Sota el cel gris d'aquest dimecres, les coses semblen anar més lentament del que en realitat van. O senzillament, deixem de fer-les, tan sols per gaudir d'aquest dia mandrós.

És com si de cop, les manetes dels rellotges decidissin prendre-s'ho tot amb més calma. Relaxant-se en cada segon, i deixant-nos que divaguem, i sospirem per poder estar a la nostra butaca preferida amb l'últim llibre recent adquirit, esperant a que el devorem.

Qué fa que els dies grisos, desitgem aquestes coses?

La petita de casa, és al llit. Enfebrada. Dormint abraçada al seu aneguet de peluix, i descansant.

I només fa unes hores estava rient, i buscant-me per jugar. Fins i tot a anat a escola.

Tan vulnerables, tan menuts, i a la vegada tan forts. Porquè, és d'allò més sorprenent el que poden arrivar a aguantar amb un somriure aquestes petites personetes.

Doncs, bé. Mira per on, per casualitat he començat aquest negoci del Live Journal. No sé com anirà, espero que bé, però per començar l'aventura, em prensento: Hola!

Em podeu dir simplement Silvana, o Sil.

I espero poder entretenir una mica al personal. I no avorrir-vos de mala manera amb el que pugui dir, o escriure per aquí. I per decomptat espero que domini el lloc el bont rotllo i el bon affair.